Aquest post l'escribim des del segon bus en el que estem transitant per arribar a Denpasar, la capital de l'adorada Bali (encara no érem conscients del que ens esperava).
Aquests dos últims dies han estat ben intensos i de desplaçaments llargs. Ahir (05/04) a les 07:45 preníem el tren de Yogyakarta a Malang (gairebé 8 hores 😀) per, un cop allà, agafar un bus molt autèntic cap a Probolinggo (qui venia els tiquets reia con l'Slot dels Goonies 😂😂😂). El trajecte de dues hores va ser amenitzat pero una colla de venedors i alegres joglars que anaven pujant i baixant cada vegada que paràvem. Tot un entreteniment.
Arribàvem a Probolinggo a les 18:30 (aquí duiem quasi 12 hores en ruta) i el conductor ens va deixar, vés quina casualitat!, just davant d'una agència que organitzava el transport cap a Cemoro Lawang (poble base per a fer el trekking cap al volcà de Bromo).
Per la nostra sorpresa qui ho regentava era el doble a l'asiàtica de l'actor Forest Whitaker que ens volia encolomar tot el guiri-pack. Però gràcies a la perspicàcia del Xavi, jojojo!, ja ens havíem informat sobre com accedir al volcà sense pagar i necessitar cap guia.
Finalment, com no hi havia més remei, vam acabar contractant el shuttle cap a Cemoro Lawang i, ja que hi érem, també vam comprar els tiquets del bus a Denpasar per l'endemà (cagada! 💩).
June a la Whitaker's Agency 😱
Ens van pujar amb uns altres turistes cap al poble base i ens vam hospedar en un hostel aprop de la sortida al volcà per anar per lliure.
Ring! Ring! A les 03:00 del matí ens aixequem per anar a veure la sortida del sol des de una muntanya colindant al Bromo. Però sorpresa! A l'alba està tot emboirat i no es veu res de res! Decidim llavors passar del sunrise "guiresko" i baixar per pujar al cràter del volcà.
Durant el trajecte si vam poder veure el volcà que teníem intenció de pujar, més que paraules aquí teniu una mostra:
No es veu ni un pijo!
Volcà Bromo a la esquerra fumejant i part de la ruta
Vistes espectaculars del mar de sorra volcànica
June ja s'ho veu més a prop
Una vegada arribats al cràter ens vam trobar amb la gentada que esperàvem. Una processió del pitjor turisme que qualsevol pais pot tenir, es a dir, massificat i sense respecte per res. Però almenys pujar al cràter i veure com el fum sortia amb olor a sulfur, sumat al rugir penetrant provocat pels gasos, va fer que valguès la pena.
Careto al veure el cràter!
Un cop fet el cim vam tornar cap el guest house, on ens esperava el driver per tornar-nos a Probolinggo.
A partir d'aquest punt tot va ser una mica una odissea. Resumint-ho: ens assabentem que hem pagat molt més per els tickets a Bali (ja es veia venir). El bus va trigar unes 15 hores en arribar i no pas les 8 hores que ens va assegurar el doble del Whitaker. Ens van ningunejar varis cops l'organitzador del bus i el conductor. A més aquest últim conduïa com un boig i pensàvem que moriríem allà mateix 😰.
Però el pitjor va ser que ens van deixar a 8 kilòmetres de Denpasar a una estació perduda en el no res. Flipant. Es va liar bona,ja que nosaltres i altres 4 motxilerus alemanys i canadencs ens vam negar a baixar si no ens portaven a on havíem pagat. Els del bus que no, que last station i veient que ja es posaven nerviosos vam baixar del bus per agafar un taxi compartit entre tots els estrangers fins a Ubud (ciutat remarcable de la cultura balinesa). Cansats vam poder descansar en un hostel espectacular (i barat) que ens va recomanar el taxista, però això ja és unaltre història...
Comentarios
Publicar un comentario